Montornès del Vallès
El municipi conserva vestigis de l’època neolítica, de l’edat del bronze, dels ibers i, molt especialment de l’època romana. Fou un municipi amb destacada rellevància medieval, que es posa de relleu en les restes del Castell de Montornès o de Sant Miquel de Montornès, que s'aixeca al cim del turó d'aquest nom, i del qual se’n conserven algunes parts.
Montornès del Vallès s’estén a la vall baixa del Mogent, fins prop de la seva confluència amb el Congost per a formar el Besòs i limita amb els darrers contraforts de la Serralada Litoral. Fa frontera amb els termes de Vilanova del Vallès, Vallromanes, Santa Maria de Martorelles, Martorelles i Montmeló.
El municipi de Montornès no té un centre clar i unitari, i, en conseqüència, no es pot dir que les unitats que comprèn siguin urbanísticament independents. Malgrat tot, es poden identificar les entitats següents: el poble i cap de municipi de Montornès del Vallès, el raval de Montornès Nord, el veïnat de Can Parellada i un bon nombre d'urbanitzacions, entre les quals destaquen el Barri del Castell, Can Comes, Can Bosquerons, Can Bosquerons de Baix i Can Coll. La batllia (municipi des del segle XIX) de Montornès comprengué fins el 1940 el terme de Vallromanes.
Tradicionalment, l'economia de Montornès era enterament basada en l'agricultura, la qual, en gran part de regadiu, produïa rendiments alts (cereals, mongetes, patates, arbres fruiters, farratge, vinya, ametlles i oliveres). Les principals localitzacions del desenvolupament industrial de Montornès són els polígons industrials de Can Bosquerons de Baix, el Congost, el Reguer i Riera Marsà, aquest últim estés també al terme de Montmeló i situat vora el veïnat de Can Parellada, entre la riera de Mogent i el Congost.
El poble de Montornès es formà entorn de l'església parroquial de Sant Sadurní de Montornès, que apareix documentada el 970 al lloc dit aleshores de Palau de Almanla o Dadmanla, que era una de les parròquies del terme del castell de Montornès o de Sant Miquel de Montornès.
El visitant de Montornès del Vallès descobrirà de seguida el castell de Montornès o de Sant Miquel de Montornès, que s'aixeca al cim del turó d'aquest nom (413 m d'altitud), al sud-est del terme, en part dins els límits municipals de Vallromanes, entre el torrent de Can Gurri i la riera de Vallromanes. Al subsòl del castell medieval hi ha restes d'un poblat ibèric que fou habitat als segles III i II aC. Del castell es conserva (a part les parets de la seva capella, mig arruïnada, que havia estat dedicada a sant Miquel), bé que no sencera, la torre mestra, de planta circular, alguns fragments de murs que devien formar part del recinte sobirà i un pou prop d'aquest recinte.
Entre les antigues masies del terme es destaquen Can Palau (amb la capella de Santa Maria), Can Masferrer, ja esmentada, Can Coll i Can Sauquet. D'altres masos d'interès són: Can Torrents, Can Vilaró, la Torre de Calders, Can Saiol, Ca n'Ametller i la Casa Nova d'en Palau. L'antic molí de Brama-sacs, ja fora de funcionament, és convertit en mas.
La manifestació d'època prehistòrica més significativa del terme de Montornès correspon al sepulcre de fossa de la bòbila d'en Joca, pertanyent a la cultura del mateix nom del neolític mitjà(3 200-2 500 aC). De l'edat del bronze s'ha trobat material ceràmic dispers a Can Rabassa, fet que confirma la continuïtat del poblament. Ja d'època ibèrica cal destacar el poblat situat al turó de Sant Miquel. Vil·la romana d'època republicana és Can Palau, i s'han trobat restes disperses de l'època romanoimperial a Can Masferrer, Can Pla, polígon industrial Riera Marsà, al nucli urbà i dues sepultures a Can Cuberot i a la Casa Blanca.
Al veïnat de Can Parellada es conserva l'antic edifici de Can Masferrer, amb elements renaixentistes, amb la seva capella de Sant Jaume, adossada al mas. Aquesta capella és documentada el 1141 com a Sant Jaume de Vila Dordila; el 1508 a la capella hi havia un ermità. El seu nom actual prové del 1678, quan Pau Masferrer se'n proclamà propietari.
