Teià

Teià és un municipi lligat al vi. Des de la romanització de Catalunya que es produeix vi a l’actual terme de Teià, com ho demostren les restes arqueològiques trobades al jaciment de Vallmora. Són altament recomanables les visites al jaciment, així com al Centre d’Acollida Turística per conèixer aquest període de la història de Catalunya.

Les visites a l’entorn natural del municipi i la passejada pel nucli del poble i, en especial, per l’església parroquial de Sant Martí, del segle XVI, d’estil gòtic tardà i renaixentista, coneguda com la catedral del Maresme, es poden complementar amb la molt recomanable visita del Fons Antoni Batllori i Jofré, el darrer dibuixant noucentista, a la Casa Municipal de Cultura de La Unió.

La vila de Teià comprèn poc més de sis quilòmetres quadrats i mig, i es troba assentada al llit de la riera de Teià, enfilant-se el terme municipal pels turons que la flanquegen.

L’origen de Teià sembla eminentment lligat a la producció de vi. Les restes arqueològiques trobades al jaciment de Vallmora semblen confirmar que en temps dels romans Teià fou un dels centres principals de producció vitivinícola dels voltants de la Barcino romana.

El document més antic que fa referència a Teià, és datat del 958, i tracta de la venda d'una vinya on apareix el toponímic Vila Taliano. Aquest document és clau en la teoria de l'origen romà del nom Teià, que defensa que a partir del gentilici Talius o Talianum s'evolucionà cap a formes com Taliano, Tayano, Taya o Teya i Taià o Teià.

En el 1283 les cases i terres de Teià eren sota el domini feudal dels senyors del Castell de Burriac. Els dos segles següents s’alternen les dependències feudals amb els períodes de privilegis vinculats a la dependència reial, fins la sentència arbitral de Guadalupe que va permetre que es formés una universitat de veïns amb la finalitat d'aconseguir la seva llibertat. Els Privilegis de Teià foren signats pel rei Ferran i pels veïns més destacats del poble a la Cort Reial de Salamanca el 21 de novembre de 1505. Els punts principals d'aquests privilegis eren: Declaració de la inseparabilitat perpètua de la jurisdicció reial, reglament d'instauració dels càrrecs municipals, dependència jurídica de la Vegueria de Barcelona i potestat d'imposar impostos municipals. Pere Noguera fou elegit primer batlle i encetà una forma de govern municipal que durà fins el Decret de Nova Planta (1714).